Blog Post

Un discret mecenatge de les ciències de la naturalesa al nostre país.

Interessantíssim article d’en Josep M. Camarasa del Patronat de la Fundació Carl Faust de Blanes i la Maria Elvira Silleras, Professora titular del Departament de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona sobre el fundador del jardí botànic de Blanes

En aquest país mai han faltat mecenes de les arts i de les lletres. Tampoc és que hagin estat molt abundants, tot i que n’hi ha i n’hi ha hagut un cert nombre. Però, ¿i de les ciències? Quants en coneixeu? Qui en sap el nom d’algun? Segurament es podrien comptar amb els dits d’una mà i encara en sobrarien. Doncs bé, d’entre aquests pocs mecenes que han volgut ajudar a l’avanç del coneixement a casa nostra, un dels més eficaços ha estat un ciutadà alemany que va triar viure i morir entre nosaltres des de la seva joventut fins a la seva mort i de qui avui poca gent es recorda fora de la vila de Blanes, a la comarca de la Selva, que el va acollir i on reposen les seves restes. Es deia Carl Faust.
Carl Faust va néixer a Hadamar, petita ciutat a mig camí entre Frankfurt del Main i Coblença, el 10 de setembre de 1874. Era el primogènit del matrimoni format per Konrad Faust, topògraf i agrimensor oficial, i Elisa Schmidt. Poc després de néixer Carl, els seus pares es van traslladar a Bockenheim, població avui integrada en l’aglomeració urbana de Frankfurt del Main, on van establir la llar familiar i van néixer els cinc germans de Carl.
De molt petit, Carl Faust va demostrar les seves aptituds per a les ciències naturals, en particular per la botànica. Els mestres del jove Faust van informar els pares de les dots de naturalista del seu fill, però, en tractar-se del primogènit, no van considerar prudent afrontar les despeses d’una carrera científica i el van obligar a dedicar-se al comerç en acabar els estudis secundaris.
Complert el servei militar i acabats els estudis superiors de comerç, va arribar el moment decisiu. Un amic del seu pare, directiu de la sucursal barcelonina d’una empresa alemanya, li va oferir treball i Carl va acceptar immediatament. Un impuls interior empenyia a Faust cap al sud, cap a les terres dels llimoners en flor riberenques de la Mediterrània que havia evocat Goethe en el seu Wilhelm Meister Lehrjahre (“Anys de formació de Wilhelm Meister”) un llibre que Faust coneixia béi la lectura del qual havia marcat profundament. Tota la vida de Carl Faust sembla seguir a la seva manera el model traçat pel Wilhelm Meister goethià. Així es va allunyar, encara ben jove, del seu país per emprendre el seu viatge iniciàtic. Va partir de Frankfurt l’11 d’octubre de 1897, amb vint-i-anys acabats de fer. Dos dies en tren, passant per Basilea i Ginebra, el van portar a Barcelona, ​​on es va incorporar immediatament al seu treball.
En qualsevol cas, la seva carrera en el món de l’empresa va ser meteòrica. Els directius de l’empresa Gebrüder Körting aviat van apreciar les qualitats del jove Faust i el van designar apoderat el 1903. El 1905 va passar a ser gerent. Però el seu esperit emprenedor el va portar a fundar el 1909, amb un altre jove emprenedor alemany, Wilhelm Kammann, la seva pròpia empresa, Faust Kammann (encara activa actualment), un negoci de maquinària i canonades.

Jove com era, també li quedava temps per practicar les seves aficions esportives. Va ser un dels primers socis del Club Natació Barcelona i també es va fer soci del Centre Excursionista de Catalunya. Gran aficionat a la música, freqüentava el Liceu i comptava entre els seus amics amb concertistes i compositors com Mario Mateo.
L’èxit va somriure als joves emprenedors. En pocs anys, Faust Kammann implantava delegacions a València, Madrid i Sevilla i progressava espectacularment. Així, els dos socis van fer fortuna.

Però això no satisfeia la passió de Carl Faust per la contemplació i l’estudi de la natura i, a partir de 1918, va començar a modelar el que havia de ser la gran obra de la seva vida: el jardí botànic Marimurtra.
Primer de tot, entre 1918 i 1919 va començar a adquirir vinyes i erms en el vessant oriental de la muntanya de Sant Joan de Blanes, sobre els primers penya-segats de la Costa Brava. Ja el 1919 va encarregar a l’arquitecte noucentista Josep Goday el projecte del conjunt de casa, jardí i templet que havia d’ocupar els terrenys adquirits. El 30 de desembre Goday lliurava el projecte i poc després s’emprenia la construcció de les primeres infraestructures i es feien les primeres plantacions.

En 1924, en complir els cinquanta anys, Faust prenia la decisió definitiva: abandonar els negocis i retirar-se a viure a Blanes per dedicar-se en cos i ànima a complir el seu somni de crear un jardí botànic mediterrani a disposició de tots els estudiosos que volguessin aprofundir en el coneixement de la vida vegetal en un ambient harmònic i agradable. Per dir-ho amb les seves paraules, fundar «una república epicúria dels biòlegs en la qual savis i estudiants, lluny dels sorolls de la gran ciutat, despresos de la vida quotidiana, enmig d’un jardí interessant, d’un clima ideal i d’un paisatge hel·lènic, poguessin dedicar-se completament a la creació de valors ideals i a buscar la veritat única».
Va buscar relacionar-se amb els millors botànics i naturalistes del país i de la resta d’Europa. Va fer de Pius Font Quer el seu assessor principal i el seu millor amic i mitjançant ell va conèixer també a Carlos Pau i Josep Cuatrecasas. En els seus viatges per Europa va establir també contactes fructífers amb botànics destacats com Ludwig Diels, Fritz von Wettstein , Eduard Frey i sobretot Josias Braun-Blanquet.
Posteriorment, entre 1930 i 1935, amb noves adquisicions, Faust va ampliar la seva propietat amb el bosc immediat de la muntanya de Sant Joan. En aquells anys Marimurtra era ja una realitat que progressava sense fre. En ella estaven intervenint alguns dels millors jardiners del moment. Primer de tots, el suís Zeno Scheiber (1927-1931 i 1934-1935) i tot seguit, l’alemany Willy Narberhaus (1931-1934) i el suec Eric Sventenius (1934-1940). D’entre els catalans, Miquel Aldrufeu, estret col·laborador de Rubió Tudurí a l’execució i manteniment dels jardins de Montjuïc, a Barcelona, ​​i Noel Clarassó.

Carl Faust es va convertir en un promotor de les línies de recerca naturalista, que en aquells anys començaven a obrir-se camí a Catalunya en les persones d’alguns joves prometedors, com la biologia marina, la limnologia i l’ecologia.
El 1936 havia començat la construcció del templet de Linné, que es convertiria en un dels símbols més representatius de Marimurtra. Només li faltava a Faust donar forma jurídica a una entitat que assegurés la continuïtat del seu projecte més enllà de la seva mort. Projectava fer-ho a finals d’aquell any i amb aquesta idea s’en va anar de vacances a principis de juliol tal com feia cada any. L’esclat de la guerra civil espanyola el va sorprendre tot just començades aquestes vacances en un balneari alemany. Tot i trobar-se en el seu país natal i poder viatjar per tot Europa, lluny de Blanes se sentia pràcticament com un exiliat.
Mentrestant, la central de Barcelona de l’empresa i les sucursals de Madrid i València eren col·lectivitzades i posades sota la direcció dels seus treballadors. Joan Llatas, de la CNT, presidia el comitè d’empresa i al mateix temps tenia cura, a la seva manera, dels interessos de Faust a Barcelona i Blanes. Ell i en Miquel Aldrufeu van organitzar un Front Antifeixista Jardiner que es va fer càrrec, davant el comitè local de Blanes, també controlat per la CNT, de la continuïtat de Marimurtra. El director científic de Marimurtra, el suec Eric Sventenius, requerit per l’ambaixada del seu país, va passar a gestionar les cases d’acollida de nens orfes o desplaçats promogudes a Tiana pel govern suec. Tan sols anava a Marimurtra alguns caps de setmana acompanyat d’alguns dels més grans dels nois acollits per fer treballs de manteniment i alguns cultius d’horta per aprovisionar-se.
En aquesta situació, el 1937, ara fa setanta-cinc anys, es creava, a Basilea, la Fundació Estació Internacional de Biologia Mediterrània. L’havia de governar un patronat científic i administratiu format per la Societat Helvètica de Ciències Naturals; la Societat Helvètica de Botànica; la Kàiser Wilhelm Gesellschaft; la Reial Societat Botànica dels Països Baixos i la Societat Botànica Sueca i havia d’estar presidida per Gustav Senn, llavors president de la Societat Helvètica de Ciències Naturals. Tan aviat com les circumstàncies ho permetessin es convidaria a formar part del patronat a l’Institut Botànic de Barcelona i la Societat Espanyola d’Història Natural. La Fundació es creava sota la reserva de complir posteriorment els requisits que exigeixi la llei espanyola, i amb el propòsit declarat de fomentar i facilitar els estudis biològics, particularment els botànics, a estudiants i titulats de tot el món, amb particular atenció als estudiosos de la flora mediterrània i de la de les regions subtropicals. Havia de mantenir a Faust de per vida com a director amb dret a residir a la casa de Marimurtra i, a la seva mort, seria hereva de la major part dels béns del mecenes.
Quan Carl Faust tornar a Catalunya al setembre de 1939, ho va fer a un país molt diferent del que havia deixat poc més de tres anys abans. Alguns dels seus amics ja no hi eren: havien mort o havien hagut de marxar a l’exili. D’altres, que s’havien quedat, es trobaven empresonats o, si més no, havien estat depurats dels seus càrrecs o marginats. Per Faust, que no havia arribat mai a fer-se càrrec, des de l’exterior, de les dimensions de la guerra i de l’abisme que s’havia obert entre vencedors i vençuts, va ser un cop terrible. I més encara quan es va adonar que la situació política espanyola i internacional impedia el normal desenvolupament dels seus plans i que la seva fundació internacional no trobava lloc en la legislació hipernacionalista i autàrquica del primer franquisme.

No obstant això, a partir del seu retorn a Catalunya, gairebé sense adonar-se’n, Faust es va convertir en un mecenes dels naturalistes catalans més desafavorits (Font Quer, la Institució Catalana d’Història Natural) i també, mentre va durar la Segona Guerra Mundial, d’alguns dels seus col·legues residents a la França ocupada (Braun-Blanquet, Pavillard, Reynaud-Bauvery). Es va convertir igualment en un promotor de les línies de recerca naturalista, que en aquells anys començaven a obrir-se camí a Catalunya en les persones d’alguns joves prometedors, com la biologia marina, la limnologia i l’ecologia. Un cas emblemàtic seria el de Ramon Margalef, que arribaria a ser un ecòleg de prestigi mundial però que, en aquell moment, era un jove oficinista d’una empresa d’assegurances que no havia fet ni el batxillerat. O la il·lustració botànica, en la qual sobresortia l’encara més el jove Eugeni Sierra. Faust va fer possibles les primeres sortides a la mar del jove Margalef, posant-lo en contacte amb alguns pescadors de Blanes. També gràcies a ell va poder fer els seus primers viatges a l’estranger i va ser Carl Faust qui va pagar els dibuixos de Serra per a la primera publicació sobre plàncton marí de Margalef.
La situació política espanyola i internacional d’aquells anys va impedir el normal desenvolupament de la fundació creada el 1937 a la neutral Suïssa. En particular, la política ultranacionalista i autàrquica del règim franquista i els enfrontaments bèl·lics de la Segona Guerra Mundial i, al final d’aquesta, el bloqueig pels aliats dels béns de Carl Faust a Alemanya. Al final, després de diversos intents infructuosos per adaptar la seva fundació internacional a la legislació franquista i veient pròxima la seva mort, Carl Faust va crear el 1951 una nova fundació d’acord amb la llei espanyola d’aquell moment. Després de successives adaptacions exigides per l’evolució legislativa en els últims anys, la Fundació Carl Faust, que és qui actualment té cura de la gestió del llegat del seu fundador (i en particular del Jardí Botànic Marimurtra – Estació Internacional de Biologia Mediterrània) i d’actualitzar la orientació científica i divulgativa, és la successora d’aquella fundació i al mateix temps reivindica el llegat internacionalista de la primera fundació que Faust va crear ara fa setanta-cinc anys a Basilea.
Carl Faust va morir a Blanes, a casa de Marimurtra, el 24 d’abril de 1952, ara s’han complert seixanta anys, deixant a la vila de Blanes i a tots els amants de les ciències de la vida el llegat extraordinari de Marimurtra.
Josep M. Camarasa. Patronat de la Fundació Carl Faust. Blanes (Selva, Girona).
Maria Elvira Silleras. Professora titular del Departament de Biblioteconomia i Documentació. Universitat de Barcelona.
© Mètode 76, Hivern 2012/13.